22 de nov. 2012

Ressenya del llibre '«Homines de Terracia». Cultura escrita i hegemonia feudal (Terrassa, ca. 950-1150)' de Vicenç Ruiz

Benvolgut Vicenç,

M’he de treure el barret pel tros de llibre que has escrit i que he devorat en les últimes setmanes, amb emoció en alguns casos i fent 'Bé, Vicenç, bé' per dintre tot assentint enèrgicament amb el cap. Tal com diu Pere Puig al pròleg, el capítol 7 és climàcic; he pràcticament deglutit el paper (el clor li dóna un gustet molt agradable).

En el primer capítol reparteixes a tort i a dret, inclús contra el mateix Gramsci (nota 13). Jo no em veig fent això ni en el llibre de culminació de la meva carrera acadèmica, cap allà als 70 anys. El capítol 2 l’he seguit amb força detall, si bé em perdo una mica amb l’organització i la jerarquia del poder feudal, tant laic (castlans, veguers...) com eclesiàstics (priorat rufenc...). Com a detall aquí et preguntaria pel nom científic de l’alosa, un ocellet que com saps viu als sembrats, el nom científic del qual és Alauda arvensis. En veure ‘alaudia’ (p. 67) he pensat que podria tenir alguna cosa a veure amb alou. En el tercer capítol potser m’he perdut una mica més i he deixat alguns apartats sense llegir. M’he fixat en la cita de Polanyi (p. 103, veig que vas llegir la traducció italiana) perquè jo ara l’estic llegint (edició de Beacon Press de 2001) i precisament ahir el vam discutir amb el grup de lectura de la nostra associació Recerca i Decreixement (estaria molt bé que hi participessis, algun dia, podríem discutir alguns dels temes relacionats amb la teva recerca). Del capítol de les franqueses m’he quedat amb la idea essencial que van accelerar el procés de creació de relacions de dependència més que no pas afavorir la llibertat jurídica de la pagesia, i deixo per més endavant la lectura detallada de l’exposició dels arguments i la documentació.

  
El capítol cinquè ja l’he gaudit més, perquè té una dimensió geogràfica i se m’afigura una mica més el paisatge. Imagino la gran dificultat de fer emergir un paisatge a partir de la documentació de què disposes. Com a petit detall, sabries dir-me alguna cosa d’aquest Mont-rodó (p. 143) i Pelleiag (p. 163)? Una cosa que aquí no acabo de captar, no perquè no estigui ben explicada sinó més pel meu desconeixement dels termes i les realitats pròpies de l’època, és això de la villa de Matadepera (p. 144). Té una estructura concreta, un centre, per exemple? És la de can Solà del Racó? Bé que esmentis, dins de l’anàlisi, que l’expansió urbana actual esborra la possibilitat de conèixer el passat per mitjà de l’arqueologia (p. 146). Del capítol 6 et diria que aquest tipus d’anàlisi és un dels que podria interessar al grup de lectura dels decreixents que et deia més amunt, perquè hi discuteixes la producció de moneda i valor en un context en què el mercat és testimonial. Per exemple el tipus d’informació que hi ha a l’apartat 6.3.1, amb la discussió sobre mercats pagesos. Aquests mercats estan documentats? Com són i on es produeixen? O són un exemple dels intercanvis que no han deixat rastre documental?

El setè capítol és boníssim, per mi. Aquí et faig unes preguntes concretes intercalades amb comentaris, per anar-ho enllaçant amb les idees que he tingut sobre la possible història de mil anys d’autonomia/heteronomia pagesa. L’emmagatzematge de cereals, a més de respondre a una lògica d’acumulació feudal, també és una estratègia pagesa per adaptar-se a la variabilitat de la producció al llarg de l’any, amb un màxim de producció a l’estiu per als cereals sembrats a l’hivern. Per què doncs el predomini de la cerealicultura (i no el predomini d’un tipus concret de cereal com el blat vs. l’ordi, tal com dius més endavant) és una imposició feudal (p. 211)? Per què, en el paràgraf precedent, quan parles de la diversificació de cultígens com a estratègia de resiliència pagesa, omets l’horta? És molt bo com detectes els canvis en els predominis dels cultius i les transformacions del parcel·lari, i també l’estratègia de diversificar les explotacions per suportar millor el pas de petites pertorbacions, molt variables a nivell microlocal. La pregunta aquí seria si es podria arribar a produir un mapa que reproduís el parcel·lari i els canvis que s’hi donen a mesura que s’imposa la renda feudal, encara que fos parcial, aproximat. A la pàgina 165 esmentes el mapa de Baró dels límits de les diferents parròquies dels termes. Creus que amb això i la teva informació sobre el parcel·lari podríem traslladar a un mapa la informació sobre els usos del sòl? He comentat a l’Alba de can Pèlags això de l’agricultura de fang, que la gent cultivava els torrents, ella m’ha dit que l’element limitant allí seria el nitrogen, sense el qual la formació d’horitzons orgànics no seria suficient. Aquí hauríem de pensar en aportacions d’orina i femtes animals (incloent les humanes). A la pàgina 222 et refereixes a l’altra lògica productiva (la pagesa) com a ‘altra legalitat jurídica’. Fins aquí, si no m’equivoco, no ho havies fet, t’hi referies com a ‘lògica pagesa de producció' o similars. Això vol dir que hi havia un ordenament jurídic dels mercats, les transaccions i les herències (partibles, com dius) pageses? O és precisament la documentació que no tenim? Però podríem indagar en aquest moment històric que és el punt de partida del teu treball?

De fet, una de les coses que més m’ha interessat és el període d’autèntica llibertat pagesa de què parles (ss. VIII i IX). Les característiques de l’agricultura de subsistència pagesa les expliques com a negatiu (o positiu) de la realitat que destil·len els documents, resultat com dius de la imposició de la lògica feudal. Però una cosa semblant és el que ha fet la historiografia burgesa amb el desenvolupament del concepte d’autarquia com ‘una imatge, en negatiu i pretèrit, de l’ideal liberal de l’economia de mercat i la lliure circulació’ (p. 27). Podríem dir que tu construeixes, per a l’època d’autèntica llibertat pagesa, una imatge en positiu de la gran llosa del poder feudal i la creació de dependències? En Puig, al pròleg, diu que aquest període se cita una mica esbiaixadament (p. 14). Què vol dir, exactament? Que la teva visió està esbiaixada –una possible idealització de les condicions de partida de la teva anàlisi històrica, per contrastar-la amb la pèrdua d’autonomia amb la imposició del poder feudal construint una certa narrativa regressiva– o bé que en parles poc? Un dels pocs llocs on en parles és a la p. 188, on dius que els mercats grecs i carolingis van tenir poc poder per desfer les xarxes de mercats locals pagesos. Podríem aprofundir-hi més, en això? Sobre les eines de transformació, per què et refereixes a les del raïm com a trulls? 'Tonnes' són tines? Suposo que coneixes el cas de les tines enmig de les vinyes del Pont de Vilomara i Rocafort. Si bé són d’una època posterior, en ple auge de l’exportació d’alcohols i aiguardents, podrien indicar una certa autonomia pagesa i desconcentració dels processos transformadors? Dius (p. 231) que hi ha poquíssimes roturacions, i que les que hi ha són per a posar-hi vinya. Llavors, si hi ha creixement demogràfic i se suposa que també augment de la superfície dedicada a cereals, quin ús del sòl (per dir-ho en termes meus) assumeix l’increment dels sembrats? O no hi ha expansió dels sembrats i tota la superfície cerealícola altmedieval ja estava en funcionament a l’època romana? Un detall: p. 239 parles de l’aportació calòrica i dius que es podrien alimentar durant un any 125 homes adults. A quina superfície de sembrat fas referència? L’apartat 7.4 m’ha aclarit, com et deia, moltes coses: hi havia una gestió pagesa comunitària però tot i així la producció de boscos i pastures estava sotmesa a cens. La gestió es fa en comú, però les rendes són percebudes pels feudals. Sobre l’incident de les rompudes fetes al Montcau, es tractava d’una artiga per a sembrar-hi cereal, a l’estil de les boïgues que ha estudiat Pere Roca? Per què dius que la rompuda es pot interpretar com una mostra de la imposició de les tècniques de guaret per al conreu de cereals, en detriment de l’explotació dels boscos? (p. 245). Un dubte sobre el guaret és per què el bou implica la imposició de l’ús de la tècnica del guaret (190)?

El vuitè capítol és, sens dubte, una forma immillorable de tancar el llibre. Com sempre em passa amb tu, he après una munió de paraules noves (escatocol, extorquits pagesos, manèdia, fogaces, eimina, tasca). Hi ha moments d’una ironia fina, com quan dius ‘Com sap tothom...’. 

A partir d’aquí se m’han acudit una proposta de recerca que t’explico una mica. La gran pregunta seria com aconseguien les comunitats pageses mantenir graus elevats d’autonomia tot i la imposició de rendes feudals, inicialment i la integració a la lògica de producció per a una economia de mercat, més endavant. És a dir, imposicions i canvis no només interns sinó també externs i que també poden ser de tipus ambiental (ho he vist clar llegint la nota 195 en què cites el treball de Miquel Barceló). Dius que el contingent ramader, i la producció dels boscos, són baixos als primers segles del mil·lenni, però augmentaran a partir del 18. Podríem dir com a hipòtesi que l’expansió de l’economia de mercat, a més de transformar la intensitat en l’ús de terres agrícoles i els patrons d’ús del sòl, expandeix la intensitat d’ús cap a les terres boscoses i de pastures. La idea que les societats pageses precapitalistes tampoc no eren autònomes pot servir per contrarestar els arguments dels pensadors antiindustrials, segons els quals l’arribada del capitalisme al camp va destruir l’autonomia pagesa i la gestió comunal de recursos. Com et deia abans, he trobat molt aclaridor l’apartat en què expliques que els recursos es podien gestionar de forma comunal, però tot i així eren sotmesos a cens. He entès coses que fins ara no entenia.

Com deies en un correu de resposta a l’esborrany del meu llibre d’Olzinelles, la pagesia que jo treballo és la del final del camí que va començar la pagesia que tu treballes, la que va generar el procés de feudalització (pèrdua d'autonomia, lògica dels intercanvis regida per l'acumulació de riquesa i no la supervivència del grup). Podríem pensar en una síntesi d’aquests mil anys amb l’autonomia com a fet clau, amb una cronologia pròpia i veient, a cada època, les estratègies (polítiques) de resistència pagesa per a la creació d’autonomia:

1. s. X-XII: feudalització, fam, creació de viles mercat, reparcel·lació, canvi de cultígens, reorganització territorial i de poder, concentració de poblament per iniciativa feudal (sagreres i torres).

2. s. XVIII-XIX: integració a l’economia de mercat.
3. s. XX: extermini per urbanització i globalització.
4. s. XXI: nova configuració d'una pagesia post-petroli.

Ja me'n diràs alguna cosa.


Una abraçada,

iago

(correu del 25 de maig de 2012, adaptat)