Aquest és el títol d'un article de François Schneider i Federico Demaria (Recerca i Decreixement) que aviat es publicarà a la Revista Nous Horitzons. De moment n'hi ha una versió disponible aquí. Jo en vaig fer una revisió lingüística. Hi trobareu una introducció al concepte de decreixement, una breu història del moviment, amb un esment especial al cas català, una síntesi de llurs fonts intel·lectuals, els actors que actualment hi donen suport i la complementarietat d'estratègies com a fortalesa del moviment.
Quan diu 'i el mateix 2004, un dels autors d'aquest article, activista i investigador, emprèn una gira amb un ase durant més d'un any, divulgant la idea a través de nombrosos debats públics', fa referència a en François, que va fer literalment això. Aquí en podeu veure alguna imatge.
És un bloc per anar traient tot de coses en diferents formats, des del vòmit fins al cant joiós passant per la crònica o el relat.
1 de set. 2011
Més enllà de la independència (IV)
Per què no ha de ser possible l'existència d'un nacionalisme que sigui integrador, acollidor, no excloent i, al mateix temps, progressista o d'esquerres? Aquesta pregunta em porta a les converses amb els col·legues de qui us parlava a l'anterior post d'aquesta sèrie, segons els quals els estats-nació (el francès, l'espanyol, l'alemany) han conduït a l'homogeneïtzació cultural (via assimilació de la cultura majoritària per part de les identitats minoritàries) i, en el pitjor dels casos, a l'extermini físic de les persones i grups socials amb identitats perifèriques o no hegemòniques. Hi estic d'acord i, a diferència d'un sector molt minoritari de l'independentisme català, d'ideologia etnicista amb deriva xenòfoba (vegeu per exemple el web d'Unitat Nacional Catalana), jo no vull construir un monstre-estat basat en la idea essencialista d'una nació catalana pura (cal recordar aquí que el partit xenòfob Plataforma per Catalunya no té res a veure amb l'independentisme, sinó que prové de l'ultradreta franquista de Blas Piñar i companyia).
Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a la p. 105). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.
Un d'aquests col·legues em digué que si jo aspiro a crear un estat en base a una idea determinada de nació, en el nostre cas bàsicament al voltant de la llengua, inevitablement discriminaré aquells que no s'hi identifiquen. Jo li vaig respondre amb la cantarella sociolingüística que tenim apresa per justificar l'estatus d'inferioritat i la necessitat de normalització del català perquè no es converteixi en una llengua morta (més endavant veureu el perquè d'aquestes cursives). L'espanyol el parlen uns 329 milions de persones (és la segona llengua mundial en nombre de parlants que el tenen com a llengua materna, després del xinès considerat com a macrollengua i lleugerament abans que l'anglès), amb nombrosos estats on és llengua oficial i diverses acadèmies de la llengua que l'estudien, el potencien i el doten de prestigi. El francés té uns 68 milions de parlants. El català-valencià-balear té 11 milions i mig de parlants (fins aquí utilitzo les dades de l'Ethnologue, un catàleg de les llengues vives del món; penso que els 11,5 milions s'han d'interpretar com a persones que l'entenen), de les quals nou milions i mig el saben parlar. En tots els territoris en què es parla, el català es troba en una situació de bilingüisme social; en alguns té estatus de llengua co-oficial (o oficial) mentre que en d'altres no. A Catalunya, la llengua catalana ha patit un retrocés com a llengua habitual, passant del 46% el 2003 al 35,6% el 2008, mentre que el castellà si fa no fa es manté, passant des del 47,2% al 45,9% durant el mateix període. Tot i que el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, continua disminuint en percentatge respecte el total de la ciutadania catalana (ara les dades són de l'IDESCAT). A la part del País Valencià on el català és llengua pròpia –hi ha algunes comarques de l'interior on ho és el castellà– es produeix una substitució lingüística (per exemple a la ciutat d'Alacant, tal com explica Brauli Montoya en aquest treball), que és el procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua i l'adopció d'una altra. Més que no pas la substitució lingüística, a les Balears el principal factor d'expansió del castellà és la immigració (treball de Bernat Joan, aneu directament a la p. 105). No cal dir que a la Catalunya Nord la substitució lingüística pel francès hi és molt avançada. Davant d'aquesta situació hi ha un intent de normalització de la llengua per part dels perversos nacionalistes que governen Catalunya, en el sentit d'una discriminació positiva cap a una llengua que va esdevenint minoritària.
Això és el que li contesto al meu amic, tot i que sé que la cosa no està tan clara. L'estiu passat, a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, vaig topar amb un recull de les intervencions en la II Jornada de l'Associació d'Amics del professor Antoni M. Badia i Margarit (Cap a on va la sociolingüística?, Institut d'Estudis Catalans, 2006). La que més em va cridar l'atenció és la d'Albert Branchadell, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual sosté que la subordinació de la sociolingüística catalana als interessos de la política lingüística governamental ha dificultat una major diversificació de les perspectives i els objectius de la disciplina i, sobretot, n'ha perjudicat la internacionalització. En conjunt, la sociolingüística catalana 'ha fet una contribució escassa (per no dir nul·la) a la sociolingüística general' (p. 92), idea que també recolza Emili Boix-Fuster en el mateix recull (p. 86). En aquest sentit, Branchadell posa l'exemple de com els dos diccionaris de sociolingüística més recents publicats en anglès no contenen ni una sola obra de sociolingüística catalana en la seva bibliografia, i 'cap dels dos no conté una entrada per al terme estrella de la sociolingüística catalana, que no és altre, òbviament, que «normalització lingüística», el qual no ha entrat a formar part del patrimoni conceptual de la sociolingüística general' (p. 94). Per últim, destacaria la crítica de Branchadell al poc interès de la sociolingüística catalana pel que és actualment un tema estel·lar de recerca, el bilingüisme (p. 98), per efecte del mateix excés de militància (recordeu que el bilingüisme no acostuma a ser ben considerat pels partidaris de la causa de la normalització del català, ja que es considera un estadi previ del procés de substitució lingüística). És interessant veure el post d'Albert Pla Nualart sobre el treball d'Albert Branchadell, així com l'escrit que aquest darrer va publicar sobre Joan Solà amb motiu de la seva mort, perquè s'hi enfronten la defensa d'un monolingüisme català com a única solució perquè la llengua minoritzada no desaparegui i la posició segons la qual el català es pot mantenir en una situació de bilingüisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)